Diuen que un matí, en sortir al carrer a passejar, Josep Pla va observar amb un cert estupor que la gent estava menjant. El primer que va pensar és que se li havien enganxat els llençols, però el rellotge no enganyava, el matí acabava de començar. Allò no li quadrava, estava acostumat al fet que els esmorzars a la ciutat fossin més aviat escarransits, frugals, escassos, poc més que una torrada acompanyada amb una tassa de cafè.
L'escriptor empordanès va batejar aquells àpats com a esmorzars de forquilla, que no eren una altra cosa que l'herència d'aquell primer menjar que feien els pagesos i els venedors dels mercats setmanals que s'instal·laven als pobles, prou calòric per a aguantar tot el que oferís la jornada. Des de llavors, aquesta oda al colesterol flanquejada per mitja barra de pa i sense presses, s'ha convertit en tota una institució a Catalunya, i Tarragona no és aliena a aquesta tradició.
Tripes, cua de bou guisat, garró, peus de porc, galtes, morro, orella, bacallà amb samfaina o botifarra amb mongetes, a més d'enormes entrepans, són alguns dels plats que desfilen per les taules dels grans temples de l'esmorzar a la ciutat i els seus voltants: el Tòful, en la plaça del Fòrum; l'Espardenya, en la plaça de la Pagesia; el Racó d'en Mario, al carrer Merceria; el bar La Rosa, en Torreforta; Cal Mellado, a Constantí; o el Cafè del Rourell.
© Rafa Pérez
Les quatre colles castelleres, Xiquets de Tarragona, Jove, Xiquets del Serrallo i Sant Pere i Sant Pau, estan abonades a aquestes trobades. Alguns dels seus membres les tenen programades periòdicament des de fa dècades, fins i tot hi ha una escissió en els Xiquets de Tarragona que no deixa lloc a dubtes, la penya Esmorzar, l'escut de la qual té la mateixa forma que el de la seva colla, però a l'interior apareixen creuats un ganivet i una forquilla. Els esmorzars són especialment multitudinaris i emotius durant les festes de Sant Magí i Santa Tecla, quan un bon plat, molt de pa per a sucar i un parell de glops de vi amb gasosa ajuden a portar millor els nervis de les grans actuacions. Aquests dies, els castellers s'asseuen a taula vestits amb els colors de la seva colla, alguns amb la camisa posada, amb samarreta els més prudents, perquè no és qüestió d'acabar amb una taca més gran que el mateix escut. Actualment, és fàcil veure diferents colors en un mateix establiment, fins i tot compartint taula, però expliquen que fa temps cada colla tenia el seu propi lloc per a esmorzar.
© Rafa Pérez
El nom d'esmorzar de forquilla, diuen els castellers, és cosa de les grans ciutats. A Tarragona simplement queden per a anar a esmorzar o, en alguns petits grups, es refereixen a l'esmorzar de gra fort. Entre les converses se senten moltes anècdotes i aquesta classe de bromes que es repeteixen una vegada i una altra entre amics, però que, no obstant això, continuen provocant les mateixes riallades sinceres, com per exemple quan a en tal li van caure la faixa i els pantalons fent de dosos o quan a en tal altre se li va trencar la camisa. També parlen de l'any en què van començar a formar part d'aquestes espectaculars torres humanes, al 1970 es remunten alguns, sense faltar a una sola cita. Hi ha qui va començar com enxaneta i ara només pot animar des de l'exterior de la pinya, però amb la mateixa il·lusió dels primers dies. Un altre explica amb orgull que va batejar al seu fill amb la camisa de la colla. En el brindis amb el gotet de Chartreuse arriben els sentits records per a aquells que ja no estan, tots aquests amics amb qui durant dècades van compartir el pa de l'esmorzar i l'eufòria en la plaça.
En un moment en el qual ens obstinem a posar etiquetes a tot, només cal participar en un d'aquests esmorzars per a comprovar que el mindfulness i altres classes de teràpia, lluny de ser invents recents, es porten manifestant dècades a l'empara d'aquests platerets tradicionals, calòrics i abundants.
© Rafa Pérez
Si els castells estan en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco, des de l'any 2010, potser també hauria de considerar-se la inclusió de l'esmorzar de forquilla per la seva funció social, pel seu paper en la transmissió oral d'històries i anècdotes que no queden recollides en cap lloc més que en aquestes taules, i perquè és part indissoluble de les grans diades en què ens emocionem i trenquem en aplaudiments quan l'enxaneta alça la seva mà al cel fent el gest de l'aleta.