Els segons es feien eterns, estava al límit. No veia res, es trobava cobert per una desena de cossos en tensió, patint i suant com ell. Pel so de les gralles i els crits del cap de colla sabia, però que calia aguantar. Calor, molta calor. Aquell cos corpulent, però amb uns quants hiverns a sobre, patia de valent. Era el cervell el que aguantava. Segur. Damunt les seves espatlles s’aixecava un castell que havia de ser de nou pisos. No volia ni pensar en el pes que tenia a sobre. Si no fos per les dues noies que feien de crossa sota les seves aixelles, s’hagués plegat com un paper arrugat...

Els castells —la construcció de torres humanes— són originaris del Camp de Tarragona i el Penedès i provenen del ball de Valencians. A Tarragona hi ha quatre colles castelleres i, a la ciutat, es viu i es respira com mai l’ànim i l’ambient casteller. Per fer castells tothom és necessari i hi té el seu lloc, des dels més grans, als més petits. Sense cap no s’aixequen, sense valor, tampoc.