El 1896 es col·locava la primera pedra del convent, al terra de l'espai que ocupa l'altar major. Amb forma de paral·lelogram, disposa de planta baixa, que amaga un pati que és un claustre, i té quatre pisos d'altura, quan inicialment en va tenir tres (més la planta baixa), ideats per l'arquitecte Pau Monguió i Segura. Els seus murs es treballaren amb totxo i paredat. Però de l'edifici perduren dos elements arquitectònics molt especials que el fan encara més singular: l'agulla amb què tanca la façana i la llanterna del cambril que Josep Maria Jujol va alçar el 1918. La façana es va resoldre amb criteris neogòtics; en destaca l'agulla que esdevé campanar. La llanterna del cambril que sobresortia de l'altar inferior dedicat a la Mare de Déu del Carme és l'únic element que ha sobreviscut a tots els infortunis històrics que ha sofert el convent. A sota d'aquest fràgil element hi havia l'altar i el tresor de la Mare de Déu, punt molt estimat pels tarragonins i del qual no en queda res. El cambril, aixecat el 1918, es perfila com una agulla que descansa sobre una base poligonal formada per obertures apuntades finides en uns coloms que el vigilen. Al convent s'hi formaren molts joves de la ciutat. Però el conjunt sempre serà recordat perquè allí s'hi va fabricar la famosa Aigua del Carme des del 1909 fins als anys vuitanta del mateix segle.

(vista exterior)