Fins i tot quan feia mala mar, amb la barca de pesca movent-se amunt i avall, l’Enric es tancava a la seva minúscula cuina i provava de cuinar alguna cosa calenta. A l’hivern, la humitat afila el fred del mar, que talla de valent, fins i tot aquí, a la Mediterrània. Llavors, un simple suquet de moixina amb patates, negada amb all i oli, o amb un romesquet, es convertia en menjar dels Déus. Saborós i reparador.

La cuina tradicional de Tarragona porta els peus descalços i fa olor de mar. De mar i d’horta, és clar. La salsa per excel·lència és el romesco, que fins i tot dóna nom al plat. Els ingredients no poden ser més mediterranis: oli d’oliva, tomàquets escalivats, ametlles o avellanes. Poc a poc, els restauradors més compromesos amb l’herència gastronòmica de la ciutat, recuperen la senzillesa i, alhora la potència de la cuina marinera tradicional. Aposten, per exemple, per un peix menys conegut, però tremendament gustós. La clau no és cap secret: un bon producte, respecte i autenticitat. És llavors, quan menys és més.