Deia Tucídides que els pobles mediterranis van començar a sortir de la barbàrie quan van aprendre a conrear la vinya i l’olivera. Al llarg de la història, el vi s'ha receptat com a digestiu, depuratiu, també contra les flatulències, la febre, com a laxant, per a aturar hemorràgies o com a antídot per a les mossegades de serp. Es va arribar a servir un got de vi a les llevadores abans d'atendre el part, i si un bebè no feia aviat el primer plor se li submergia en una tina amb vi. No sabem si per les nostres terres es va aplicar algun d'aquests curiosos remeis, però si parlem d'història del vi, Tarragona té molt a dir.
L'àmfora que es pot veure en el logotip de la DO Tarragona, creada en 1945 per a protegir els vins de licor, ja ens dona la primera pista. En època romana, la Tarraconense exportava vi a diferents parts de l'Imperi, com Itàlia, Gàl·lia, Germania i Britània. Autors tan destacats com Juvenal, Sili Itàlic, Floro, Marcial o Plini el Vell, no dubtaven a qualificar el Conventus Tarraconensis com molt fèrtil, assegurant que era un lloc on es produïen diversitat de vins de gran qualitat; Plini fins i tot parla dels millors de l'Imperi. Gràcies a la gran tasca de divulgació del festival Tàrraco Viva, sabem que en el triclini de les cases se celebraven els convivium, reunions per a menjar i beure. En època romana l'última part del festí era la comissatio, on ja s’oferien vins molt més bons dels que s'acostumaven a servir en les tavernes, com els falerno, cécubo, albano, i també els de la província Tarraconense. Hi havia una persona, l’arbiter bibendi, encarregada de decidir quantes copes beuria cada convidat i quina proporció d'aigua, calenta, freda, de mar, fins i tot mel i espècies, portaria el vi: era el responsable que es mantingués, en la mesura del possible, el nivell intel·lectual de les converses.
Després de la caiguda de l'imperi romà va haver-hi un important declivi en el cultiu de la vinya. Els monestirs es van encarregar de recuperar-ho, tant per la necessitat que tenien de vi per a l'ús litúrgic, com en la vida diària en substitució de l'aigua, que no era del tot potable. El capítol 40 de la regla de Sant Benet —a les comarques de Tarragona va haver-hi diversos convents benedictins— es diu La ració de beguda i porta per subtítol No donar lloc a l'embriaguesa. Per a atendre les flaqueses humanes, diu, n’hi ha prou amb una hemina de vi —una mica més d'un quart de litre— per monjo i dia, però deixen a l'arbitri del superior augmentar la dosi si les circumstàncies del treball o la calor l'exigeixen. I, sobretot, apunta que no s'ha de beure fins a l'avorriment sinó amb moderació: el vi fa apostatar fins als savis.
Una vegada finalitzada la crisi de la fil·loxera, el cultiu de la vinya va ressorgir amb força a les comarques de Tarragona i amb ell el cooperativisme, que va apostar pel raïm macabeu —enfront de la parellada que necessita més altura i el xarel·lo que produeix poc en aquesta zona— per a vendre la collita a la indústria del cava. En l'Exposició Universal de Londres de l'any 1862, dels 189 expositors de vins catalans, 101 eren de Tarragona; en la de París de 1878 ja eren 216. El nom de la ciutat a Europa estava associat al món del vi.
© Rafa Pérez
En aquests últims anys, alguns productors de la zona de Tarragona han vist que, amb produccions més petites, el macabeu pot donar vins molt singulars, de gran qualitat. Per a això és necessari un delicat treball d'artesania per part dels viticultors, que s'enfronten a un terreny accidentat, fixat amb murs de pedra seca i amb un sòl calcari bastant fi. Explica Oriol Pérez de Tudela (Vinyes del Tiet Pere, Vilabella), un dels grans defensors del potencial del macabeu, que l'orografia de la vinya tarragonina, amb una bona part dels ceps en les zones elevades del curs del riu Gaià, fa que el raïm arribi als 11 o 12 graus i tingui poca acidesa, compensada per una característica que la fa única enfront d'altres zones de producció: la salinitat, que aporta frescor al vi.
La causa la trobem en la proximitat del Mediterrani, que s'arriba a veure des de moltes de les vinyes, des d'on arriba la marinada. Aquest suau vent acudeix diàriament de manera puntual, movent les fulles a partir del migdia; durant aproximadament set hores va deixant un rastre d'humitat salada que banya lleugerament els camps. L'excepcionalitat del macabeu tarragoní es completa amb altres notes de tast molt interessants, com el préssec o l'albercoc, l'ametlla i la flor de l'ametller, una combinació ideal per a maridar amb alguns dels productes i plats més representatius de la gastronomia de Tarragona, com el romesco i el peix blau: l'estructura salina dels vins amb macabeu potencia el seu sabor sense imposar fruita ni acidesa.
Una altra de les varietats representatives de la vinya tarragonina és el xarel·lo vermell, coneguda aquí com a cartoixà vermell. Actualment, s'està duent a terme un interessant intent de recuperació de la varietat tarragonina, un raïm negre al qual se li va perdre la pista amb l'arribada de la fil·loxera. En tres o quatre anys podríem tenir el primer vi experimental d'aquesta varietat que tan directament al·ludeix a la nostra ciutat i que posa l'accent en què ens regalen els vins de la zona de Tarragona: història i paisatge en una ampolla. Una bona mostra d'això la trobem en un dels vins de Mas Vicenç, un macabeu de finca centenària amb pas per àmfora. Aquest celler familiar de Cabra del Camp ofereix diferents activitats enoturístiques emmarcades entre les seves vinyes. Ens conviden a entrar a casa seva i a passejar per les vinyes per a conèixer l'origen del vi, la biodiversitat i l'arquitectura de la pedra seca; en una de les parades en una barraca ens trobem amb aigua fresca en un càntir i un glop de vi acompanyat d'olives i fruita seca. Esmorzar amb arengada, maridatges de xocolata i vi amb peces artesanes d'un pastisser de la zona, marxa nòrdica o la participació en les festes de la verema, són unes altres de les activitats que ofereixen.
Tarragona és una ciutat que mostra empatia cap a altres denominacions pròximes —quatre més a molt poca distància de la ciutat—, i que té la capacitat d'exercir com a gran capital gastronòmica abanderada pel macabeu, una varietat que per aquestes latituds té a bé deixar-nos tota la frescor del Mediterrani.
Els romans celebraven les vinalia, festes per a beneir el vi nou —Vinalia urbana, a l'abril— i per a demanar una bona collita —Vinalia rustica, a l'agost—. Avui continuem celebrant el fruit d'una bona collita. El mes de novembre, l'associació Santa Teca organitza conjuntament amb Tarragona Turisme l’Embutada, una festa que recupera la memòria, la tradició vinícola de la ciutat i el costum de degustar el vi nou amb un embut de llautó.