Aquesta festa, de la qual hi ha constància des d'aquest llunyà segle XIX, va créixer paral·lela a l’esplendor del comerç del vi que es va viure a Tarragona, quan la ciutat es va convertir en una potència exportadora. El carrer Reial estava ple de magatzems i en la Part Alta hi havia una quarantena llarga de petits cellers que elaboraven vi en els baixos de les cases. Cal Trip, Pau del Blau, Ca l’Armengol —freqüentat pels assidus a missa—, i els cellers del Delme i del Morillo o el d’en Segura, eren alguns dels més coneguts. De tots ells penjava una branca de pi a la porta quan el vi novell estava llest. La Part Alta estava segmentada entre pagesos i pescadors —encara no existia el barri del Serrallo—, gremis que integraven les agrupacions de castellers de l'època.

Durant els dies de l'Embutada visitaven els cellers per a aixecar alguns pilars i intentar, a canvi, aconseguir un glop de vi gratis. Amb l'embut a la mà, els grups d'amics i familiars s'entretenien amb un divertit joc: anaven passant-se l'embut ple, tapant amb un dit la sortida, per a anar bevent per torns. Aquell que es quedava sense vi havia de pagar la següent ronda. L'estratègia estava servida, hi havia qui donava un llarg glop si era el primer a començar el joc, o curtíssim, només una gota, si estava a punt d'acabar-se.

Aquest vi jove, segurament, se servia directament des dels cups on havia fermentat. Era un vi fet de totes les varietats que els pagesos cultivaven en el camp, buscant el màxim aprofitament més que la qualitat del resultat. Era afruitat, més prop del most que d'un vi amb estructura, i també de temporada, per a consumir en els següents tres o quatre mesos. Amb la desaparició dels últims cellers del centre històric de la ciutat, en els anys seixanta, també es va diluir la celebració de l'Embutada.